Per la seva estima al Barri del Rec i la peculiar forma de veure’l. També com a bona amiga.
Ara fa uns dies que ens va deixar a causa d’una greu malaltia. Però l’Anna, també ens havia regalat moltes coses boniques. La seva família ens ha fet arribar aquest relat que va fer al maig del 2014 pensant en el Barri del Rec i el Rec.0
Avui es un bon dia per descobrir-lo.
Ara fa 9 anys, a l’acte de presentació del Rec.0, algú va mencionar el Rec com un espai comercial amb ànima.
Ara ja portem 19 edicions i segur que s’han viscut moltes histories. L’Anna amb la seva especial mirada ens deixa veure un d’aquest petits moments que donen sentit a la idea de l’ànima del Rec. Una mica de poesia i un valuós regal pel barri de Rec.
Allà on siguis, gràcies per tot Anna.
Gaudiu-ne.
ESTIMO AQUEST BARRI VELL, per Anna Grau
Estimo aquest barri vell, gastat, de parets escrostonades i terres polsegosos que prenen el sol.
L’Emi té prou anys. Ha tingut i perdut coses i afectes. Li’n queden ben poques : el vestit vermell –que és molt bonic-, un viatge a la tarja de transport, i sensibilitat per captar subtileses.
Estimo el rec que és humil, discret, generós. Estimo el rec que seu en una cadira ranca. Tot i l’abandó, el silenci i la solitud que sovint experimenta, no es gronxa en la nostàlgia ni en les hores de glòria. De les seves esquerdes i dels contraforts treu la força per obrir al sud espais ben seus: edificis suats i treballats, carrerons, passatges, eixides; desferres molt seves: taulons corcats, escales i finestres trencades, altells precaris, bigues, botes i estenedors. Es deixa embolicar, adornar, pintar, cantar, xiular, i omplir de gent a vessar.
A l’Emi l’engoleix la marabunta. Camina i bada. Bada i entra. Entra i surt. Surt i mira. Mira i agafa. Agafa de la pila una peça que troba maca. Fa cua fins que un provador queda disponible. Es despulla. Es posa la peça. Li escau i és la talla. Pas mal!
M’agrada el rec amb samarreta de màniga curta i m’agrada el rec que exhibeix el trono i la reina, les renúncies i les esperances.
L’Emi sospira. Es treu la peça Pas mal! Però no localitza el seu bonic vestit vermell. Remena però no el troba. Algú ha tibat el vestit i se l’ha quedat. L’Emi no sap què fer. És tímida i està despullada. No gosa dir res, ni sortir, ni tornar-se a posar el Pas mal! i manllevar-lo. Només se li acut mig tapar-se amb el pas mal! al damunt i arraconar-se de puntetes rere un mur estret i alt que hi ha al provador. L’Emi deixa passar l’estona. Darrere la cortina algú diu: “… però si està lliure!”. Entren unes i entren les altres. S’emproven. S’emmirallen. L’Emi segueix amagada. És difícil d’explicar si no es veu. Mentrestant, música, riures, xerrameca, complicitats… Oh! Ah!, Ei! Pfffff! Siiiiiiiiii!
Estimo el rec amb el cor desbocat pel festival.
L’Humbert entra al provador. Tot i el brogit i l’excitació intueix un moviment lleuger. Es sorprèn quan veu l’Emi i li fa riure la història que li explica. L’Humbert li regala la seva camisa blanca. Ell es deixa posada l’estampada que s’acaba de provar. Agraïda, l’Emi torna el pas mal! a la pila, i surt de la pop-up amb la camisa de l’Humbert que li queda curta. La pell de l’Emi ja no és tant suau però les seves cames són boniques.
Uns quants núvols mandregen estirats damunt els para-sols d’un dels patis del barri dels blanquers. L’Emi submergida dins els ulls de mel del rec s’asseu a contemplar com encara adoba pell. Jardins dins el cap, petxines a les butxaques, pastissos al cel. Veu coses que ningú ha vist: l’alè del rec. I sap que tot el què ha de fer és seure a mirar què passa.
Anna Grau – Maig 14
